Josep Soriano Izquierdo. L´hombra del triomf

Aquest grup familiar en el qual el xiquet Soriano Izquierdo, recolzat sobre les cames del seu pare Vicente, està envoltat per la seua mare Amparo i germans Amparo i Juanito. Aquest va ser un extraordinari guionista de còmics i un molt notable poeta vernacle. La fotografia atesta l’edat aproximada de José Soriano quan meravellat per la falla que acabava de veure, en la llavors Plaça de la Pilota, la va dibuixar sobre un paper de estrassa: una altíssima muntanya sobre la qual dominava una amenaçadora àguila imperial. Al·lusió segurament a la primera guerra europea.

Vertaderament em resulta difícil de trobar un epígraf que compile i sintetize a manera de títol genèric l’aportació del polifacètic Josep Soriano Izquierdo al món faller. ¿Com etiquetar la idea, l’enginy o la gràcia que constituixen l’essència de molts cadafals que per mèrits propis han esdevingut cheffes d’oeuve de la història de les falles? ¿Qui no recorda falles com: Els estraperlistes (Pl. Mercat Central, 1944), Lluita lliure (Pl. Mercat Central, 1948), L’espill de la veritat (Pl. Dr. Collado, 1951), La rosa dels vents (Pl. Dr. Collado, 1953) o La vaca lletera i el futbol (Pl. Mercat Central, 1955), guanyadores dels primers premis de totes les categories?

¿Qui pot oblidar propostes tan innovadores com Gepes acabades d’eixir d’un ou (Pl. Mercat Central, 1960), L’arbre genealògic de la por (Pl. Mercat Central, 1961) o Parotets i Marotetes (Pl. Mercat Central, 1969)? ¿Quan tractem d’evocar els millors monuments que s’han alçat a l’actual Plaça de l’Ajuntament no ens vénen immediatament a la memòria l’Estàtua de la Llibertat (1973) o el bust de Pal·las Atena (1974)? Tanmateix en parlar dels autors que feren possibles aquestes creacions hom sol parar esment en Regino Mas, els Germans Fontelles, Ricard Rubert o Vicent Luna i mai no es valora com cal l’aportació de l’autèntic responsable d’aquests projectes. Tot i que la tasca intel·lectual que du implícita tota creació artística és justament l ‘aspecte que distingeix l’art de l’artesania, la labor de Soriano, mai no menyspreuada pels esments artistes ni ignorada pel món faller, ha estat, això sí, injustament relegada a un plànol secundari. Hora és ja de retre-li el tribut que benmereix.

Les notes biogràfiques i les referències de la producció artística de Josep Soriano Izquierdo són plenes de saboroses anècdotes de transcendència quasi mítica. Figura omnipresent en l’activitat cultural i fallera del seu temps, esdevé una font d’informació d’imprescindible per a tot aquell investigador que tracte d’estudiar seriosament els orígens i l’evolució del procés de consolidació de les falles. Nascut a València el 1908 al si d’una família humil, es va veure obligat a deixar els seus estudis primaris per a prestarli ajut a la seua àvia en el quiosc familiar que aquesta posseïa al carrer de Russafa. A trenc d’alba començava a replegar els diaris que de bon matí ell mateix despatxava i en els moments d’oci, dibuixava acudits, caricatures i historietes que penjava a les parets de l’establiment. Un veí i assidu client, l’il·lustrador Carlos Ruano Llopis, instà la família perquè el menut Soriano cursara estudis i així fou com el seu pare, amb gran esforç i sacrifiç el matriculà a l’Escola Superior de Belles Arts i l’Escola d’Arts i Oficis Artistics. Estudis que compaginà sense abandonar la seua obligació.

Era aquesta una gran oportunitat per a Soriano, que volia especialitzar-se en escultura. En un article de Mª Angeles Arazo publicat amb motiu de l’homenatge que li va retre l’Editorial Valenciana el 1973 per la seua jubilació, l’artista evoca les seues assídues visites a la Basílica de la Mare de Déu, per a abastir-se de cera amb què modelar figuretes. I és que els primers anys de la trajectòria humana i professional de l’autor que ens ocupa mantenen no pocs punts de contacte amb la vida dels protagonistes de les pel·lícules de Kapra, aquells éssers humils predestinats a l’èxit que des del no-res acaben per assolir el reconeixement professional. De fet l’atzar juga un paper fonamental en la seua trajectòria primerenca: Félix Azzati, veient els dibuixos que feia a la façana de la redacció de El Pueblo, mentre esperava l’entrega dels periòdics que havia de vendre al seu quiosc el contracta com a caricaturista del seu diari; de la mateixa manera Luis Lucia Luciá li encomana alguns treballs per al Diario de Valencia i Juan Aragó algunes vinyetes per a La Correspondenciade València. El mateix Soriano és conscient d’aquest cel·luloide: «Sempre he pensat que vaig ser com aquell xic que De Sica ens mostrà en Milagro en Milán, aquell que saludava a tothom; i tan sols necessitava del sol per a trobarse content».1

Però la realitat acabà per imposar-se i Josep Soriano, que mentrimentres havia aconseguit treure’s el títol de Batxiller, no acabà els seus estudis de Belles Arts. La decisió d’abandonarlos no va estar condicionada ni molt menys per la qualitat d’ensenyament (per a ell mateix constitueix un orgull haver tingut com a professors als més grans artistes de l’època: Genaro Palau, Josep Benlliure i Artur Ballester, els quals li van impartir classes de colorit i paisatge, dibuix general i escultura respectivament) sinó pels seus compromisos laborals i la ineficàcia del sistema d’aprenentatge: «La còpia sistemàtica d’obres mestres de la Història de l’Art impossibilitava als alumes desenvolupar la seua capacitat creativa, la seua originalitat, i tot just era això el que a mi més m’interessava». No obstant, això, la seua formació acadèmica deixarà una petja a la seua trajectòria que es farà ben patent en les seues creacions falleres de postguerra.

Reconstruïda l’Associació d’Artistes Fallers, va organitzar un homenatge als escultors Esteve Edo i Fulgencio García que havien guanyat el primer premi i l’accèssit, respectivament, en el Salón Nacional de Escultura celebrat a Madrid. En el present testimoniatge gràfic, pot veure’s a l’il·lustre escultor i poeta José Mª Bayarri i al prestigiós pintor Sr. Ernesto Furió, al costat dels associats, artistes de falles: V. Tortosa, Soriano, R. Peral, Barbeta, J. Serra, C. Roda, F. Guillot, J. Beitia i altres reunits en la celebració de l’homenatge que presidi la primera autoritat municipal.

L’horari nocturn, de l’Escola d’Artesans, més compatible amb la seua enfebrida activitat, possibilità que cursara els estudis complets, en aquest cas de la mà de tres artistes estretament vinculats a les falles; el pintor Manuel Sigüenza, el dibuixant i caricaturista Ramil i l’il·lustrador gràfic Vicent Canet Cabellón.

Fou en 1923 quan construí la seua primera falleta, conjuntament amb la colla del seu barri, per als xiquets de la comissió Colón-Pi i Margall. En sorprèn ja la predisposició per a la sàtira del Soriano adolescent, el qual, malgrat la seua jovenesa, en lloc de recórrer als tòpics contes infantils elabora una crítica sobre la carestia dels habitatges valencians.

Quatre anys més tard, i requerit per aquesta mateixa comissió, de la qual formava part, construeix al seu propi domicili, siti al segon pis del carrer d’Entenza núm. 11, la que seria la seua primera falla gran. Soriano ens detalla com llavors desconeixia les tècniques més elementals: «Mai no havia estat treballant amb cap artista, ni tirat ni bolcat de cera. La meua única experiència fins la data havia sigut la realització de màscares per al Carnestoltes que anualment organitzava el Cercle de Belles Arts». Malgrat tot, aquest cadafal, que no constituïa més que una escena col·lectiva protagonitzada per diversos ninots superposats per a adaptar­se a l’eix vertical comú a la tipologia de les falles del moment, constituí tot un èxit. Inclús la figura de l’avar que rematava aquest monument a la usura fou indultat per la companyia que actuava al Teatre Principal.

A Soriano, signat per ell, mai li van indultar cap dels seus «ninots», però aquest Vigilant va ser per davant de tots en les votacions del públic fins a l’últim dia en què el poble de Benimamet es va bolcar per a indultar al ninot de la seua falla i va superar els vots que aconseguira aquest adormit guardià nocturn.

Estudis, treball al quiosc, col·laboracions com a il·lustrador als més importants rotatius valencians, falles i… si açò fóra poc, Teatre! Soriano, va ser un gran aficionat a l’art de Talia. Les seues primeres passes com actor les va fer, com tants d’altres, representant el paper de motiló als miracles de Sant Vicent Ferrer de l’altar del Carme. Més tard fundaria junt a d’altres companys, que aconseguirien fer-se un nom dins del món professional, el grup amateur «Els farsants», el qual aprofitant la gran embranzida que el teatre valencià experimentà en temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, solia portar a escena un repertori constituït no únicament per sainets, sinó també com ens indica Soriano, per fulletons i drames socials, «llavors, les úniques temptatives de redreçament del teatre en llengua autòctona». Aquesta devoció a les taules i la seua vena d’histrió «caricatio» possibilitaren el seu debut com a partiquí de la companyia de Maria Guerrero y Fernando Díaz de Mendoza durant la seua estada a València. «Aquesta era a més una manera per a poder gaudir gratuïtament del treball d’aquells actors que tant m’estimava», ens confessa,

A Soriano, signat per ell, mai li van indultar cap dels seus ninots, però aquest Vigilant va estar per davant de tots en les votacions del públic fins a l’últim dia en què el poble de Benimamet es va bolcar per a indultar al ninot de la seua falla i va superar els vots que aconseguira aquest adormit guardià nocturn.

«El teatre potser siga una de les manifestacions culturals més vives, motiu pel qual sempre ha despertat la meua admiració». L’esmentat interés per l’art dramàtic prompte el va posar en contacte amb els protagonistes de la vida teatral del moment: Josep Peris Celda, Jesús Morante i Borras, Alfred Sendín Galiana, etc., junt als quals col·laborà en la revista d’espectacles El Criticón, per a la qual realitzà caricatures dels actors més reexits així com anuncis publicitaris de diferents muntatges teatrals.

Fou després del seu atípic servei militar a les Illes quan entra en contacte amb la decoració i conegué a dos artesans que li procuraren el bagatge tècnic per a construir falles: Tadeo Villalba Monasterio i Regino Mas Marí, els seus mestres, com reconeix en unes declaracions fetes a V. Murillo de las Heras.2

Amb Villalba col·laborà com aprenent en la decoració del saló de festes de l’Ajuntament sota la direcció de l’arquitecte Francisco de Mora, la realització del pavelló valencià de l’Esposició lbero-americana de Sevilla (1929) i la remodelació en estil neo-barroc de l’interior del cinema Suizo de València.

A l’obrador de la família Mas, ubicat al Casino Catòlic del carrer de Russafa, conegué no sols a Regino, sinó també al seu germà Josep Maria, al dorador Josep Martínez i a Salvador Furió. Les seues idees, sempre ocurrents i enginyoses prompte li faciliten l’ascens laboral fins a esdevindre encarregat d’aquesta empresa. El mític Regino, llavors encara no havia assolit el renom ni el grau de perfeccionisme que anys després tindria en el món faller. «Recorde que tot just el 1928, any en que vaig començar a treballar per a Regino fou un any fatídic per a l’artista. Aleshores es trobava treballant en una falla de La Plaça de la Mercé que tractava el tema de la mancança d’aigua. El remat estava constituït per una nòria en moviment que vam tindre que disseccionar en troços perquè pogués eixir del taller, de tal manera que en reconstruir-la a la plaça no funcionava; a més aquell mes de març plogué prou, de manera que molts detalls modelats directament en cartró sobre la retorta, en banyar-se deixaven al descobert l’estructura métàl·lica interna del cadafal i això despertà les ires de la comissió que proclamà  públicament  el seu descontent amb l’artista mitjançant pancartes». Aquest, però, fou l l’illci d’un lligam de col·laboració entre els dos mestres que es perpetuaria a través del temps, tot i quan Soriano ja es dedicava a d’altres quefers laborals.

Per aquella època gràcies al recolzament desinteresat d’un company del servei militar que es van brindar com a representant del nostre dibuixant a Catalunya, aquest des de València passà a treballar en els setmanaris satirics de la ciutat condal Papitú, L’Esquella de la Torratxa i La campana de gràcia. Les col·laboracions de Soriano din’s la línia del gènere que Valeriano Bozal3 ha catalogat com «Joco-serio» es caracteritzaren per un anti-clericalisme contundent4. Fou aquest l’esperit que caracteritzà tota la seua producció fallera realitzada entre 1931 i 1934. De fet, els cadafals d’aqueste període resulten molt més interessants des del punt de vista dels continguts que des del punt de vista forrnal.

Soriano Izquierdo modelant una dels seus expressius caps per a la seua falla de la Plaça de la Mercè.

Des del 1929 i molt abans que es consolide l’estil alacantí que caracteritza les fogueres de Sant Joan, tota una generació d’artistes fallers (Canet, Ramil, Guillot, Roda, Silvestre, Escriva Giménez Cotanda, Arnau, Josep Mª Mas i Teddy Villalba) malden per introduir en les falles l’estètica del Déco. Tanmateix, Soriano respecta la convenció del cadafal i s’ajusta a la plástica barroca, si bé tracta de trencar esquemes potenciant les tipologies de la falla dissociada en diverses escenes independents (C/. San Vicent, 1932 i Felix Pizcueta, 1934) i de la falla passarel·la (Sempere-Dr. Sumsi, 1935).

És la seua visió esperpèntica i grotesca de la vida social i política del moment amb temes com: la corrupció, la misèna i la ineficàcia del govern, xifrats en clau de farsa, la que revalida els seus cadafals, caracteritzats per una caricatura força grotesca no exempta de certa tragedia o escepticisme.

Així en Eleccions en Alaquefavesesteu (Organista Plasencia, 1931) efectua una crítica molt ambigüa de l’activitat política i de les promeses incomplides pels candidats a diputats quan ja han assolit el seu escó. Aquells que ostentaven el poder en temps de la Dictadura són ara els màxims representants de la República. Tot continua, dons, com abans i el poble continua patint les mateixes injustícies:

«Després de set anys de creu
la renovació no es veu
en el poble de mal paga
sonen els mateixos noms
i tots se senten pichors
més ningú cura la llaga
» 5

 L’anticlericalisme que desprén la seua producció gràfica per als setmanaris satírics és ben patent en Expedisió Fallera (C/. Sant Vicent, 1932) i Açó és València (Félix Pizcueta, 1934). El tema d’ambdues falles era similar; un viatge de plaer organitzat des de l’altre món a València, en el qual els turistes no eren altres que els nostres prohoms acompanyats de personatges bíblics i de sants. L’excel·lència de les nostres festes al primer cas i de la nostra gastronomia al segon, en constituïen el pretext. Pararem esment, però, en la primera, pels problemes de censura amb què l’autor es topetà malgrat l’ambient de permisivitat propi de la República.

Expedisió… era una falla dissociada en tres escenes:

      1. Una escena arran de terra en què l’alcalde feia de Cicerone al rei en Jaume.
      2. Un dinosauri-tarasca, sobre el que viatjava un grup de personatges veterostamentaris, que tractava de ser deturat per la guàrdia d’assalt.
      3. Un globus aerostàtic, compost per un paraigua i un panerot, tripulat per una amalgama de passatgers locals de diversa ideologia com; Lorente, Benlliure, Sorolla, l’anticlerical Blasco i Sant Vicent Ferrer (alqual se li parava un parotet al dit).

L’atreviment de la imatge fou compaginada amb uns ri­pios no menys procaços escrits per Almela i Vives que, Soriano encara recorda:

«Si quan alló del pecat s’haguera inventat la goma ni Déu s’haguera enterat de la menjà de la poma»

Contraportada «El Coet» 1957

Però la principal annècdota d’aquesta falla fou el reque­riment de l’autor per Govern Civil perquè eliminara de la cua del dinosaure els ninots que representaven la guàrdia d’assalt. Soriano, considerant que eliminar-los suposava la pèrdua de la gràcia de l’escena, optà per vestir-los de momos. «Més tard la meua sorpresa i satisfacció foren grans quan en el curs d’una manifestació va i»ompre l’esmentada guàrdia i la gent cridava: Compte, que ataquen els momos!».

Les falles esmentades resulten significatives a més, perquè ens mostren, malgrat la militància política de l’autor, la seua visió d’allò que cal que impere en la nostra Festa Major: unanimitat i tolerància. La festa ha d’aconseguir ate­nuar els enfrontaments i les hostilitats ideològiques. «El faller ha de seguir endavant, independentment de què manen els comunistes o els fassios», diu el llibret de la Falla Félix Pizcueta de 1934.

L’ombra de Soriano no sols ha estat al darrere de les creacions artístiques més reexides del món faller, sinó que també ha participat en les iniciatives corporatives més decissives dels artesans de la festa, com la creació de l’Associació d’Artistes Fallers el 1932 o l’organització de la primera Exposició del Ninot el 1934. «Les pèssimes condicions laborals dels que llavors s’havíem especialitzat en la construcció de falles: despeses de lloguer dels bradors, impossibilitat de reutilitzar els motles, inestabilitat laboral (les comissions treien a concurs la realitzacio ‘dels cadafals com a molt en tres mesos d’antelació) ens va fer prendre consciència professional i amb el recolzament del Cerc/,e de Belles Arts, del qual eren socis molts artistes fallers vam fer possible una iniciativa que al menys defensara part dels nostres interessos». «La idea de crear anualent una mostra en la qual s’exhibiren els millors ninots de cada falla sorgí com a conseqüència de la invasió d’espectadors que sistemàticament es produïa a la Fira de Mosres (lloc on es trobaven els principals obradors fallers) al llarg dels darrers mesos d’hivern».

Soriano també recolçà el malhaurat projecte de l’il.lus­trador Marco Povo de crear un museu permanent del folklo­re, no obstant això una manca d’acord per part de tots els implicats impossibilità dur a efecte tan interessant proposta. Foren aquells uns durs per al nostre artista. «Jo podria haver fet coses importants en falles si no haguera tingut aquells inicis tan difícils i desmoralitzadors», confessà una vegada a la premsa6 Soriano, volia fer compatible el seufutur com artista faller amb la seua trajectòria com a il.lustrador, però la motivació que despertaven ell les falles mermava la seua solvència econòmica. «Sovint el nostre esforç mai no era recompensat ni espiritual ni econòmicament. Alguns de nosaltres es capficàvem tant en els nostres projectes, que descuidàvem la gestió admnistrativa i acabàvem per endeutar-nos. Els prèstecs entre col.legues eren habituals. Recorde quan en una ocasió vaig haver de fiar una quantitat considerable al propi Regino».

El nostre artista va emigrar abans de la guerra a Barcelo­na, des d’on reclamà la col.laboració de diversos artistes fallers per a organitzar una exposició de ninots de falla eue va tindre lloc als baixos de la plaça de Catalunya.

De la ma de Josep Pla, v entrar al TBO, revista per a la qual ja havia realitzat alguns-treballs i, quasi al mateix temps va començar a col.laborar en altres publicacions satíriques com: Gutiérrez (editada a Madrid) i La Traca (editada a València i amb una important difussió arre l’Estat). L’esperiència del TBO suposà per a Soriano el conreu de la historieta orientada a un públic infantil, aíxí com la pràctica d’un humor net desprovist de la forta càrrega crítica dels primers temps. Així mateix el seu dibuix se simplificà i es feu ingenu, però no per això menys detallista. Sens dubte, l’autor fou un dels pioners de l’anomenada línia clara.

Aquesta influència s’adverteix clarament en la nova orientació estètica dels seus cadafals per al 1935: Si una casa se cau li posen crosses i … au! (Pl. Cardenal Benlloch) i Tarara-Tararú tot vé a ser u (Sempere-Dr. Sumsi), en els quals la sàtira política esdevé sàtira social i en què una cari­catura pretesament senzilla i gens abigarrada defineix les característiques dels remats: un edifici humanitzat i un genet hortofrutícola que cavalca sobre un rossí també adscrit a l’estil arcimboldesc.

Portada «El Coet» 1958

Durant la guerra col.labora amb la premsa comunista. Maqueta els diaris La V erdad i La hora. Cobreix informació i escriu editorials per a la publicación madrilenya Ahora. El.labora historietes i acudits gràfics de fort caràcter antifeixista per Trincheras i funda la revista La ametrallado­ra amb el propòsit de traure al mercat una publicació humo­rística compromesa amb el caràcter tràgic de la contesa. Així mateix el Ministeri de Cultura li encarrega una cartilla fonètica amb la intenció d’iniciar en la lectura i l’escriptura als combatents del front. Integrant de l’Aliança d’lntel.lectuals per a Defensa de la Cultura forma part de l’equip assessor de Gori Muñoz i Regino Mas que el.labora les quatre falles polítiques que havien de ser plantades a la nostra ciutat el 193 7 i que finalmente només van ser exhibides parcialment a la Llotja, per por als bombardeigs. Al llarg d’aquest període fou organitzador a més de la Setmana del Xiquet celebrada a València.

Acabada la guerra, no és estrany, doncs, que Sorian després del 39, passe alguns mesos amagat a Cabra (Còrdova) dins d’una fira. El seu contacte amb els feriants li possibilita desenvolupar la seua vessant de decorador mitjançant disseny i la realització de projectes per a atraccions (túnels del terror, rodes de cavallets, etc.), fins que finalmente tona a València i es posa en contacte amb Puerto Vañó. A partir d’aquest moment el segell de l’Editorial Va­lenciana és el que marca Soriano Izquierdo. Per a aquesta empresa realitza sèries com Mister Bluff (1943), Siempre de campeonato con Doña Hincha y Don Silbato ( 1944) o Casas de risa y embrollo con Tarugo y Don Meollo (1944). Tanmateix la major part de la seua producció com a il.lustrador se centra en els setmanaris Jaimito, Pumby, Mariló o la revista fallera El Coet que ell mateix coordinà dirigí al llarg de tres dècades. La seua primera falla de postguerra data del 1944: Tocan­do el violón (Pl. Mª Cristina) i encara és portadora d’eixa senzillesa i ingenuïtat que mitjançant la caricatura esdevé qna ferma temptativa de renovellament e la plàstica fallera. Es aquesta una proposta molt més avançada pel seu esquematisme que les dels més reexits caricaturistes del moment (Modesto Gonzalez, Enric Vidal Moreno o els Sebastia). però, prompte -potser influïsca el seu debut en la Secció Especial un any més tard- la possible interrelació que puga exstir entre la seua producció gràfica i la seua trajectòria plàstica es trenca. La resta de les seues falles s’adscriuen a les directrius de Domínguez Barbera i un classicisme acadèmic s’hi imposa. Els referents iconogràfis de la Història de l’Art esdevenen un leit-motiv constant i així el Cavall de Troya culmina el cadafal de Barques-Pascual i Genís del 1948, una centauromaquia el de la Pl. del Dr. Co­llado en 1958 (Animals irracionals) i el grup escultòric del Laoconte el de la mateixa comissió un any més tard (I Mostra de Cine)7.

Aquest classicisme abasta la seua màxima expresió en La Pau? (PI. Porxets, 1948), una de les falles per les quals Soriano sent una major predilecció per l’aconseguit simbolisme del seu os central: una coloma de la pau covant en un asc de guerra.

Gran retratiste, com demostren les seues figures de Sophia Loren, Gina lollobrigida o Brigitte Bardot per I Mostra de Cine. oiano ens explica sense cap vacil.lació elper què de la reorientació estètica de la seua producció: «Una falla és un treball col.lectiu en el qual participa tot un equip de col.laboradors, aquell artesà que pretenga concebre-la com una obra personal i s’apropie exclussivament de la seua autoria peca d’orgull. L ‘èxit d’un artista/aller resuleix en portar una bona coordinació d’aquest treball conjunt i no tractar de fer allò que ell o el seu grup no dominen. Jo tenia al meu abast un equip integrat per professionals de formació acadèmica de la categoria de Fulgencio García, Jesús Ribes, Vicent Sanchís o Josep Lluís Macias, i això fa comprendre l’orientació de la meua producció, que, no obstant això, mai no renuncià a l’humor. Si una falla no té gràcia, no cal ni que es projecte. D’una altra banda mai no vaig pretendre supeditar la meua obra als gustos del jurat, sinó als del públic». 

Aquesta predilecció, però, pels temes i formes de regust clàssic no impedí de cap manera que Soriano, a la manera d’un Gustave Moreau -pintor decadentista, en el taller del . qual es formaren els artistes francesos més innovadors de començaments de segle- defensara i recolzara les alternatives plàstiques més avantguardistes dels anys seixanta. «Cal que les falles s’adapten a les exigències modernes, per què tracten de despertar l’interés de turistes i visitants i puguen transcendre el localisme autòcton», va declarar en una ocasió.8 Així adaptà elllenguatge del Pop Art a la falla de la Plaça del Mercat Central de 1969, obra de Vicent Luna, o contribuí a definir l’estil de les falles desintegrades de Ricard Rubert, dons, com ell mateix reconeix sempre, tractà d’amotlar els seus projectes a la personalitat dels artistes que debien fer-los realitat. Una constant al llarg de la seua trajectòria fallera ha estat l’habitual represa de motius i temes.

Així recuperà el motiu del genet hortofrutícola (Sempere-Dr. Sumsi, 1934) en el seu projecte per a la falla de la Plaça del país Valencià de 1983, la frutrada idea de plantar el Cavall de Troya arran de terra (Barques-Pascual i Genís, 1948) en l’esbós que feu per a Rubert del cadafal de la Plaça del Cabdill de 1963; o el tema del cinema de la falla dels carrers Borriana-Salamanca de 1949 en la suva falla de la plaça del Dr. Collado de 1959.

Aquest redreçament té una lògica explicació: la documentació és una fase necessària dins del procés creatiu de les falles i, de vegades, un tema planteja tal nombre de possibilitats que un sol cadafal no pot arreplegaries. Per això reprendre un argument amb el canvi d’òptica que facilita el pas del temps resulta una tasca tan abellidora com gratificant. Per la seua aportació al món faller. Soriano per dret propi apertany a eixe reduït grup d’homes que avui dia formen part de la història viva de les falles.

Vicent Borrego i Pitarch
Associació d’Estudis Fallers
Article publicat en 1995 en el nª13 de la revista Artfa

  1. ARAZO, Mª ANGELES: «Soriano Izquierdo, Creador de personajes para la prensa infantil». LP 14/4/197
  2. MURILLO DE LAS HERAS, V.: «Esta noche, homenaje a José Soriano lzquierdo». Levante 14-4-1973
  3. BOZAL, V ALERIANO: La ilustración grafica del IXI en España. Ed. Comunicación, Madrid, 1979.
  4. SANCHIS, VICENT: Soriano lzquierdo, el motor de la valenciana. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i FICOMIC. Barcelona, 1994.
  5. CUITA VI ROS ELL, MANUEL: Llibret Falla Organista Plasencia, 1931.
  6. ARTURO DE LAS HERAS, art. cit.
  7. Igualment la persistència de motius extrets de la història.de l’Art sovinteja en els seus projectes per a altres artistes, els quals tenen per remat: el Moisés de Miquel Àngel (Regino Mas: Pl. Mercat Central, 1944), una Afrodita anadiomene (Germans Fontelles: Jerusalem-Xàtiva, 1948), el grup escultòric d’Hèrcules i el gladiador (Regino Mas; Pl. Mercat Central, 1948), l’Estàtua de la Llibertat (Vicent Luna: Pl. Cabdill, 1973), el bust de Pal.las Atena (Vicent Luna: Pl. Cabdill, 1974), etc.
  8. PELEJERO: «José Soriano Izquierdo hace este año la falla de la Plaza de Collado». Levante, Extra fallas, març, 1958.
  9. En aquesta resenya s’ha respectat els títols originals de les falles, tal i com apareixen a les fonts originals (Sol.licituds de permissos de l’Arxiu històric Municipal, Àlbums i revistes falleres de l’època, etc.).
Translate »